Press Releases

Press Releases

23.05.2013 (IEEC)

El monstruós magnetar anòmal més antic y més feble

  • Situat en la nostra mateixa galàxia, el magnetar es troba a uns 6500 anys llum de distància i és el més vell de la seva classe
  • Les seves propietats han qüestionat la forma en què evolucionen les explosions de supernova, que donen lloc al naixement d'aquests objectes.
 Barcelona 23.05.2013 Sembla que els magnetars febles comencen a ser més freqüents del que es creia ja que en un projecte liderat per la investigadora Nanda Rea, juntament amb J.M.Girart, A. Palau i A. Papitto, de l'Institut de Ciències de l'Espai (CSIC-IEEC) al campus de l’UAB, s'ha aconseguit confirmar un nou magnetar anòmal, SGR 0418 +5729, el segon de la seva classe. Els resultats d'aquest estudi seran publicats el mes de juny, a la revista The Astrophysical Journal. En realitat, aquest magnetar va ésser el primer a detectar-se però el segon a confirmar-se al 100% després del primer magnetar anòmal SWIFT J1822.31606, també descobert per un grup de científics liderats per Rea.

Contrari al que predeia la teoria, SGR 0418 +5729, detectat el 2010, va presentar les erupcions violentes i sobtades en altes energies (gamma-ray bursts) típiques d'un magnetar clàssic però ha demostrat tenir un camp magnètic molt feble en comparació amb altres magnetars. El seu camp magnètic és tan baix que els investigadors han pogut estimar la seva edat en aproximadament 550.000 anys i deduir que és el magnetar més antic que existeix fins al moment. Per tant, tal com comenta Rea "aquest descobriment té importants conseqüències sobre l'evolució de les estrelles de neutrons i la nostra possible comprensió que tenim de les explosions de supernova".

Les observacions en raigs-X de SGR 0418 +5729 es van dur a terme durant més de tres anys amb els telescopis espacials Chandra, XMM Newton, RXTE i Swift, de l'Agència Espacial Europea (ESA) i l'Agència Espacial Nord-americana (NASA). S'han necessitat les observacions de tants instruments espacials perquè, com comenta Alessandro Papitto, expert en anàlisi temporal de púlsars, "per mesurar el seu camp magnètic amb alta precisió, es necessita obtenir observacions durant molts anys i de forma molt regular".

Paral·lelament, es van fer observacions a longituds d'ona ràdio, a l’òptic i raigs gamma però no es va aconseguir detectar l'objecte a aquestes longituds d'ona. Això ha permès descartar la possibilitat que hi hagi un disc de pols al voltant del magnetar que podria estar frenant la rotació de l'estrella. Aina Palau i Josep Miquel Girart, experts en ràdio-astronomia, comenten que "la no-detecció del disc implica que aquest, si existeix, no és prou massiu com per ser capaç de modificar la rotació de l'estrella, i el canvi en la seva rotació només pot ser degut al camp magnètic".

Haver trobat magnetars amb camps magnètics tan febles pot ésser indicatiu que el ritme de naixement d'aquests objectes és entre cinc i deu vegades superior al que es creia, però han de trobar-se "amagats" en l'Univers ja que no es detecten fàcilment. Això indicaria que les estrelles massives, que exploten en forma de supernova, podrien generar, durant l'explosió, aquests camps magnètics molt alts en el seu nucli, o que simplement ja estiguin altament magnetitzades en un estat previ a l’explosió.

L'estudi sobre SGR 0418 +5729 obre les portes a intuir que una fracció considerable de gamma-ray bursts (erupcions violentes en altes energies) poden ser un senyal de la formació de magnetars. Segons els models teòrics, s'espera observar com a mínim un d'aquests objectes cada any a la nostra galàxia, la qual cosa permetrà incrementar el nombre d'esdeveniments observats i entendre millor d'on provenen aquests monstres magnètics.

  Magnetars vs Ràdio Púlsars

Els magnetars són, en efecte, estrelles de neutrons que tenen camps magnètics molt intensos, aproximadament 1000 vegades més que els ràdio púlsars normals (també estrelles de neutrons pero amb camps magnètics més febles). Nascudes de les explosions de supernova, aquestes estrelles de neutrons es caracteritzen per girar extremadament ràpid (0.3-12s) i tenir una massa una mica major a la del Sol però concentrada en un radi de 10 quilòmetres aproximadament, és a dir, com la mida de la ciutat de Barcelona. La seva edat es determina a través de la seva velocitat de rotació, ja que a mesura que evolucionen, roten cada vegada més lentament. El camp magnètic d'un magnetar és aproximadament 1.000 vegades més gran que el d'un púlsar normal que, a la vegada, és al voltant de mil bilions de vegades més gran que el del Sol. Aquests camps magnètics tan elevats tenen línies magnètiques extremadament torçades que de sobte es trenquen i experimenten erupcions de partícules de molt altes energies, tal com succeeix en el Sol, però a una escala molt més gran. Per contra, els púlsars no experimenten erupcions sobtades, i tenen una emissió tranquil · la i moderada.

  Referència: N. Rea, G. L. Israel, J. A. Pons, R. Turolla, D. Vigano, S. Zane, P. Esposito, R. Perna, A. Papitto, G. Terreran, A. Tiengo, D. Salvetti, J. M. Girart, A. Palau, A. Possenti, M. Burgay, E. Gogus, A. Caliandro, C. Kouveliotou, D. Gotz, R. P. Mignani, E. Ratti, L. Stella. The outburst decay of the low magnetic field magnetar SGR 0418+5729.  (arXiv:1303.5579)  

NOTA DE PREMSA - pdf en català (Descarregar)

Nota de Premsa - NASA:
http://www.nasa.gov/mission_pages/chandra/multimedia/sgr0418.html

Informació de Contacte

Nanda Rea Email: rea@ice.csic.es /rea@ice.cat Tel: 93 581 4366

  Departament de Comunicació Científica Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) Alina Hirschmann Tel: 93 581 4779 Email: alina@ieec.cat

Enllaços d’interès  

Imatges

h-701-magnetarE  

Figura 1: Imatge artística de l'interior d'un magnetar, on es generen les línies del camp magnètic que després emergeixen cap a l'exterior. Crèdit: NASA