Detectada una fusió estel·lar inèdita
- El telescopi espacial James Webb mostra que una estrella supergegant envellida i inflada ha engolit una estrella lleugerament menys massiva que el Sol en un extrem de la nostra galàxia veïna Andròmeda
- L’equip ha reconstruït la seqüència dels fets fotograma a fotograma, revisant extensos registres d’un conjunt de telescopis espacials i terrestres
- Investigadors de l’IEEC a l’Institut de Ciències del Cosmos (ICCUB) participen en aquesta recerca, publicada a Nature
Un equip investigador ha identificat recentment un fenomen inèdit: una estrella lleugerament menys massiva que el Sol va caure descrivint una espiral cap a una estrella supergegant i s’hi va fusionar als afores de la nostra galàxia veïna Andròmeda. L’equip ha sobrenomenat «Bao» aquesta nova estrella fusionada i potencialment «rejovenida», a causa de la seva nova composició. El seu descobriment es va veure reforçat per observacions de resposta ràpida del telescopi espacial James Webb —de la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Espacial Canadenca (CSA)—, que es van creuar acuradament amb extenses dades de telescopis espacials i terrestres. Investigadors de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) a l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB) han participat en aquest treball, publicat avui a la revista especialitzada Nature.
«Les fusions estel·lars són molt i molt difícils d’observar en temps real perquè són complicades de predir», explica Viraj Karambelkar, primer autor de l’article i investigador Hubble Fellow de la NASA a la Universitat de Colúmbia, a Nova York. «Tanmateix, el 2023 vam notar que hi passava alguna cosa inusual i vam continuar monitorant el sistema per veure com evolucionava. Aleshores, el 2025, va entrar en erupció! El Webb va observar Bao només 47 dies després que l’erupció de les estrelles assolís el seu punt màxim, el seguiment més ràpid que s’ha fet mai d’un esdeveniment d’aquest tipus. Les dades del telescopi ens van ajudar a caracteritzar quin aspecte tenia el sistema abans, durant i immediatament després de la fusió, la qual cosa és absolutament fascinant».
Abans de la seva transformació, les dues estrelles van passar mil·lennis orbitant plàcidament l’una al voltant de l’altra com un parell binari. Però un cop l’estrella més petita va entrar en contacte amb la superfície de l’estrella gegant, la seva «unificació» es va produir després de només set òrbites (uns set anys). Altres fusions conegudes d’estels binaris, protagonitzades per dues estrelles més petites, han tingut lloc al cap de milers d’òrbites.
«Pensàvem que un esclat d’una estrella tan extensa trigaria anys», assenyala la coautora Nadia Blagorodnova, investigadora de l’IEEC a l’ICCUB. «Un dia, la seva brillantor va començar a augmentar i, en menys d’una setmana, va assolir el pic màxim!»
«Quan una estrella companya comença a interactuar amb la superfície exterior de l’estrella primària, es produeix un efecte subtil: un augment lent de la brillantor, que vam veure clarament a les dades de Bao», comenta el coautor Kishalay De, professor ajudant a la Universitat de Colúmbia, a Nova York. «A mesura que la companya continua la seva òrbita, va arrencant les capes exteriors de l’estrella primària, i aquest gas flueix cap a l’espai circumdant».
Aquest és l’inici d’un duel decisiu pel qual passen algunes estrelles binàries, conegut com evolució d’embolcall comú perquè comparteixen la capa exterior del gas situat entre elles. En aquest sistema, l’estrella primària va engolir l’estrella més petita: la companya es va precipitar cap a l’interior, descrivint una espiral a través de l’embolcall a mesura que la fricció li robava energia orbital. Tot i que les dades del Webb van demostrar que les estrelles es van fusionar, la fusió no era l’únic desenllaç possible per a aquest sistema.
En altres sistemes, totes dues estrelles sobreviuen al procés: perden molta massa pel camí, però es mantenen independents en òrbites molt tancades. Amb el temps, aquests parells supervivents es poden transformar en estrelles de neutrons i forats negres, explotar com a supernoves, produir ondulacions en l’espaitemps conegudes com a ones gravitacionals i crear púlsars de mil·lisegons.
Prémer «replay»
L’equip va reconstruir què li havia passat a Bao actualitzant les seves simulacions. Van trobar el model que coincidia amb les observacions en l’infraroig mitjà del Webb, que detallaven la pols expulsada per l’estrella primària, més massiva, al llarg de segles.
L’equip va concloure que, abans de l’erupció, l’estrella primària de Bao empetitia el Sol per comparació: tenia set vegades la seva massa, 350 vegades el seu radi i era 18.000 vegades més brillant, fet que convertia «Gran Bao» en un sobrenom adequat.
«Era una autèntica bèstia d’estrella, que eclipsava completament la seva companya a les dades», afirma el coautor Karel Temmink, estudiant de doctorat a la Universitat Radboud de Nimega, als Països Baixos, que va dirigir les simulacions.
La seva modelització va donar lloc a la primera estimació de massa per a la companya més petita, ara destruïda. En comparació amb el nostre Sol, van descobrir que «Petit Bao» probablement tenia menys massa (unes 0,7 masses solars), un radi lleugerament més petit i menys brillantor.
Després de revelar les masses del parell, el model mostrava que hi podia haver energia sobrant perquè Petit Bao s’escapés. Tanmateix, una anàlisi posterior va determinar que Petit Bao va ser arrossegat cap al nucli de Gran Bao. La seva trobada va ser «gairebé com una bomba explotant dins d’una estrella viva», explica De.
Quin aspecte té avui dia la nova estrella Bao? Només les observacions futures permetran determinar com s’assenta la seva nova massa.
Reconstruir què va passar
Tot i que les dades del Webb van permetre a l’equip mesurar quanta massa es va expulsar durant aquest procés i quina va ser l’eficiència de l’evolució d’embolcall comú, l’equip de Karambelkar també va fer servir observacions en llum ultraviolada, visible i de l’infraroig proper de diversos telescopis per seguir els esdeveniments, sovint a mesura que es produïen.
Bao va cridar l’atenció de l’equip per primera vegada el febrer de 2023, quan van detectar una estrella variable inusual en les dades de la missió NEOWISE (Near-Earth Object Wide-Field Infrared Survey Explorer) de la NASA, actualment retirada. Abans del 2018, l’objecte tenia una lluminositat constant. Les observacions del WINTER (Wide-field Infrared Transient Explorer) del setembre de 2024 van mostrar que Bao no només començava a augmentar de brillantor, sinó que també expulsava pols.
Quan la missió SPHEREx (Spectro-Photometer for the History of the Universe, Epoch of Reionization and Ices Explorer) de la NASA va observar per atzar com Bao perdia brillantor ràpidament en llum visible i en guanyava en llum infraroja durant un cartografiat de rutina el juliol de 2025, els investigadors van saber que era un indicador d’activitat inusual. El Zwicky Transient Facility va detectar l’erupció el 17 d’octubre de 2025, i va observar com les estrelles augmentaven ràpidament de brillantor i s’escalfaven radicalment.
El novembre de 2025, l’equip va rebre observacions de resposta ràpida de l’Observatori Neil Gehrels Swift de la NASA, ja fora de servei, i del telescopi Gemini Nord de NOIRLab, a Hawaii. Les observacions del Webb es van prendre el 24 de desembre de 2025, com a part d’un programa d’execució immediata de temps discrecional de la direcció. L’equip també va observar la font amb el Gran Telescopio CANARIAS un dia després i al gener de 2026.
Un nou camí per a la recerca futura
L’anàlisi que l’equip ha fet de Bao, conegut formalment com AT 2025abao, ofereix un enfocament per reconstruir els esdeveniments: van dur a terme la seva anàlisi i van fer observacions de la fusió de les estrelles en temps real. Això els va permetre mesurar com n’és d’eficient l’evolució d’embolcall comú. En altres casos, els astrònoms han hagut de reconstruir acuradament mitjançant enginyeria inversa esdeveniments que podrien haver tingut lloc fa centenars o fins i tot milions d’anys.
Aquesta nova troballa arriba just quan el telescopi espacial Nancy Grace Roman de la NASA, llançat recentment, és a punt de dur a terme extensos cartografiats d’accés públic. El seu programa Galactic Bulge Time-Domain Survey proporcionarà una quantitat enorme de nous esdeveniments transitoris que es podrien beneficiar d’anàlisis similars. «Aviat hi haurà una gran allau de descobriments similars», anticipa Karambelkar.
Més informació
Aquesta recerca es presenta en un article titulat «An inspiral of a star inside a common envelope with its giant companion», de Viraj Karambelkar et al., que apareixerà a la revista Nature el 18 de novembre de 2026.
Contactes
Oficina de Comunicació de l’IEEC
Castelldefels, Barcelona
Correu electrònic: comunicacio@ieec.cat
Autora Principal a l’IEEC
Nadejda Blagorodnova
Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC)
Institut de Ciències del Cosmos (ICCUB)
Correu electrònic: blagorodnova@ieec.cat, nblago@icc.ub.edu
Sobre l'IEEC
L’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) promou i coordina la recerca i el desenvolupament tecnològic espacial a Catalunya en benefici de la societat. L’IEEC fomenta les col·laboracions tant a nivell local com mundial, i és un eficient agent de transferència de coneixement, innovació i tecnologia. Com a resultat de 30 anys de recerca d’alta qualitat, duta a terme en col·laboració amb les principals organitzacions internacionals, l’IEEC es troba entre els millors centres d’investigació internacionals centrats en àrees com: l’astrofísica, la cosmologia, les ciències planetàries i l’observació de la Terra. La divisió d’enginyeria de l’IEEC desenvolupa instrumentació per a projectes terrestres i espacials, i té una àmplia experiència treballant amb organitzacions privades i públiques del sector aeroespacial així com altres sectors d’innovació.
L’IEEC és una fundació del sector públic sense ànim de lucre, fundada el febrer de 1996. Està regit per un Patronat compost per la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Barcelona (UB), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat Politècnica de Catalunya · BarcelonaTech (UPC), i el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). L’IEEC és també un centre CERCA (Centres de Recerca de Catalunya).